Per saber si una empresa es troba en bon estat de salut, cal analitzar si el seu balanç és equilibrat. En la part relativa a l’actiu, els béns i drets es desglossen en dos grans grups: l’actiu no corrent (és a dir, les inversions duradores que permeten el funcionament de l’activitat –locals, maquinària, etc.–) i l’actiu corrent (que corresponen als crèdits i drets que la seva empresa pot convertir en líquids a curt termini –en un període inferior a 12 mesos–, com ara els clients i deutors, inventaris, o saldos dels comptes corrents).

Així, la part relativa al passiu mostra les fonts de finançament de tots aquests béns i drets que es desglossen al patrimoni net (els fons que els socis van aportar a l’empresa i els beneficis d’exercicis anteriors que no s’han distribuït), el passiu no corrent (els deutes amb venciment superior a un any) i el passiu corrent (els deutes amb venciment inferior a un any, com per exemple, els deutes amb proveïdors).

Doncs bé, és convenient que aquestes “masses patrimonials” es relacionin entre si en els termes següents:

• Cal verificar que el patrimoni net i els deutes a llarg termini siguin similars o, millor encara, una mica superiors a l’actiu no corrent.

• Així, la diferència entre la resta de l’actiu (actiu corrent) i els deutes a curt termini serà positiva, de manera que serà més fàcil que aquests deutes es paguin amb els diners generats per les mateixes vendes.

Cal que el balanç tingui una estructura tan propera com sigui possible a la següent:

En definitiva, és aconsellable ser conservador fins al punt que una part de l’actiu corrent es financi a llarg termini. Això es deu al fet que algunes partides de l’actiu corrent acaben convertint-se en actiu no corrent (és a dir, es mantenen de forma duradora en el balanç):

• Per exemple, una empresa manté unes existències que mai han caigut per sota de 60.000 euros i el saldo de clients mai és inferior a 100.000 euros; aquests 160.000 euros acaben convertint-se en un saldo permanent en el seu actiu (com si es tractés d’un actiu no corrent). Per tant, com que aquesta suma no esdevé líquida, s’hauria de finançar a llarg termini.

• I si bé alguns deutes a curt termini també poden convertir-se en deutes a llarg termini (quan el saldo mitjà dels proveïdors no baixa mai dels 90.000 euros), aquest finançament permanent no sol ser suficient.

Per tant, amb els números indicats és lògic que el fons de maniobra d’aquesta empresa sigui com a mínim de 70.000 euros (160.000 – 90.000). Si és inferior, encara que sigui positiu, podria haver-hi problemes de liquiditat a causa del finançament de deutes a curt termini d’uns actius (saldos permanents de clients i d’existències) que, en última instància, acaben sent actius fixos (no corrents).